“Je veux parler de l’espoir”, va dir Vanessa Van Durme en la presentació de Gardenia. La dona “que havia estat actor” (en paraules precises de Salvador Sunyer) parlava del seu muntatge rere unes enormes ulleres de pasta, amb faldilla de color negre i botes. La seva presència s’imposava, i també un sentit de l’humor aclaparador, amagat en una mirada intensa, de dona amb faccions dures, imponents.