Valoració de les càrregues policials a València
Un canal temàtic en aquest web agrupa prop de 20.000 vídeos sobre el general. En la descripció, no s'hi refereixen com a dictador.
Durant els dos mesos i mig que va estar empresonat, Lluís Escaler i Espunyes va escriure clandestinament un diari, que conserva la família, d'un gran valor informatiu pel que fa al seu estat d'ànim, a la vida que es feia a la Model i a les execucions que el franquisme hi anava duent a terme.
Les dades hi són. El frau fiscal empresarial català, via paradisos fiscals, blanqueig de capitals i enginyeria comptable, sixtuplica les pitjors retallades antisocials aprovades pel Parlament de Catalunya des del final de la dictadura. Fonts sindicals eleven a 16.000 milions d'euros el frau fiscal català anual, davant els 2.700 milions d'euros de tissorada del primer pressupost d'Artur Mas.
"Tenim gairebé una gairebé dictadura dels jutges d'esquerres". Silvio Berlusconi ha sorprès tots els Caps d'Estat i de Govern que participen en el G-8, quan la sessió de la tarda estava a punt de començar i s'ha llançat amb determinació cap a Barak Obama. "Hem presentat un reforma de la justícia, que per a nosaltres és fonamental", li ha dit sense prolegòmens, amb una mà posada a l'esquena del president dels EUA.
Qualificar de rebels les persones que lluiten per acabar amb una situació d’opressió exercida per un estat té, des del meu punt de vista, massa consideracions negatives. Hi ha d’altres paraules que serveixen millor a la idea que volem transmetre: revoltats, opositors, contraris al règim, resistents (no es parlava de la “resistència” francesa a l’ocupació nazi?). Fins i tot “insurgents” em sembla un adjectiu més positiu que no pas “rebels”.
La revolta a Líbia no ha seguit el mateix curs que les de Tunísia o d’Egipte. El que va començar com unes manifestacions de protesta al carrer està degenerant en una guerra civil. Hi ha unes explicacions internes, pel que fa a la naturalesa del règim dictatorial i a les motivacions dels manifestants, però probablement el que millor explica el rumb tan diferent que està seguint la revolta líbia és el comportament de la comunitat internacional.
Bono va dir a Obiang una gran veritat: 'Són més les coses que ens uneixen, que no pas les que ens separen.' De què ens escandalitzem? Les revoltes del Magrib posen cada dia més en evidència la doble moral dels polítics occidentals, molts dels quals, en una situació ideal de justícia i transparència, haurien de ser duts als tribunals per corresponsabilitat amb la corrupció i la violació dels drets humans que exerceixen els Gaddafi, Mubàrak, Ben Alí, Obiang i companyia
Avui, finalment s'han reinaugurat a Montjuïc, les 4 columnes de l'arquitecte Puig i Cadafalch que la dictadura espanyola de Primo de Rivera va fer enderrocar fa 83 anys pel sol fet de ser un símbol de catalanitat.
El ministre de Justícia libi, Abdul Jalil Mustafà, ha dimitit del càrrec en protesta 'per l'ús excessiu de la violència' de les forces de seguretat contra els manifestants. Hores abans, el fill de Muamar al-Gaddafi, Saif al Islam, ha alertat en un discurs emès per televisió del perill d'una guerra civil, però les amenaces del règim de Líbia no han aturat pas les protestes, que ja fa dies que duren.
Article d'opinió de Lluís Foix per a VilaWeb · El periodista considera decisiu el paper de l'exèrcit a partir d'ara a Egipte i reflexiona sobre el paper de les comunicacions en la revolució
Sally Magdy Zahran, la noia de la foto, va ser colpejada al cap diverses vegades amb un bat de fusta. El seu nom ja apareix entre els assassinats a la Plaça de l'Alliberament (Tahrir).
Anuncia que designarà un nou gabinet avui mateix · Es compromet a aprofundir les reformes econòmiques i socials · Els manifestants tornen al carrer amb crits contra el president · Obama reclama a Mubàrak aturar la repressió violenta de les protestes
En una decisió sense precedents enlloc del món tot l'accés a la xarxa i des de la xarxa és tallat · Vodafone i les tres operadores locals de telefonia deixen el país totalment aïllat · No es pot accedir a les webs egípcies
El Caire i Suez han tornat a ser escenari de manifestacions contra el president egipci. La policia ha llançat gasos lacrimògens i pedres contra els manifestants. Almenys 500 detinguts en la segona jornada reivindicativa.
El ciutadà mitjà europeu mai havia sentit cap queixa del president tunisià, els mitjans no denunciaven que allò fos una dictadura, els parlaments no aprovaven resolucions de condemna contra aquell govern, no se sentien acusacions contra la falta de llibertat d'expressió en aquest país. Fins i tot l'ONU va celebrar una cimera sobre el dret a l'informació a la seva capital, a la capital d'un país on no es pot accedir a youtube, però ningú ens ho havia explicat.
Informacions des de Tunis apunten a un enderrocament imminent del Govern dictatorial de Ben Ali. Les mobilitzacions són cada dia més massives, s'estenen ja per tots els racons del país i el poble no acceptarà altra cosa que no sigui el derrocament de la dictadura.
No hi ha cap raó ni una que justifique que un civil siga posat sota la jurisdicció militar. Això posa de relleu un dels pecats originals de la nostra democràcia, que és haver nascut d'una dictadura. Perquè va i resulta que en el cas d'excepcionalitat és el poder civil el que es sotmet al poder militar. Això estava sobre el paper en la constitució i era greu. Però ens havíem acostumat a que sonara retòric. Tanmateix ara, amb un govern socialista al poder, de sobte el malson es fa real.
Al Principat de Catalunya encara hi queden uns 7.700 símbols del franquisme. Així ho assegura el Memorial Democràtic, un organisme que depèn de la Generalitat que té per objectiu la recuperació, commemoració i foment de la memòria històrica durant el període entre 1931 i 1980. El Memorial ha inventariat tota la simbologia de la dictadura i a més a més ha fet públiques les recomanacions sobre la seva retirada i què s'ha de fer amb cada símbol.
Estan ben desesperats, els del PP, el partit que prové dels abismes de la impune dictadura franquista. Estan tant desesperats que el mateix president Francisco Camps s´amaga covard darrere la pètria corpulència de Sant Jaume («¡Santiago y cierra España!») i li demana auxili –o impunitat!–, en comptes d´afrontar amb valentia democràtica el destí polític que ell mateix s´ha llaurat.